Entrevista

Manel Barceló

Viatge al planeta Ionesco

'La lección': Una comèdia tràgica i absurda sobre la perversió del coneixement arriba al Romea en un muntatge de Joan Maria Gual, amb Manel Barceló al capdavant del repartiment.

Aquest és el teu primer Ionesco.
En efecte. Quan em van oferir el paper del professor vaig pensar: endavant, anem a descobrir el planeta Ionesco.

I com ha estat el descobriment?
Un plaer, una gran lliçó de teatre i tot un repte professional. Ionesco confessava que odiava els actors, fins al punt que quan va començar a escriure teatre no va voler posar-nos les coses fàcils (riu). La lección t’obliga a aprendre’t el text de memòria, paraula per paraula, sense tirar d’emocions que t’ajudin a fer-te’l teu. Hi ha un passatge, en què el professor ensenya a l’alumna filologia, que és una exposició llarguíssima, reiterativa i absolutament absurda de dades, un deliri de dimensions estratosfèriques. I això són hores i hores d’estudi, de memorització. Et puc assegurar que vaig acabar els assajos esgotat...

Explica’ns, a grans trets, què és La lección.
Suposo que la intenció de Ionesco era anar una mica en contra del teatre de l’època, utilitzar tres personatges típics de la comèdia de situació, una minyona, un professor i una alumna, i subvertir el seu rol fins al deliri. El professor dóna classes particulars a la noia, però no ho fa per educar, sinó per demostrar tot el que sap. I el que no sap s’ho inventa. Al principi, és afable, tracta amb molta educació l’alumna, però de mica en mica va transformant-se i al final ensenya el seu veritable rostre, el de la intolerància, el de la jerarquia, el de l’ordeno y mando i l’arbitrarietat del poder. Ell no diu veritats, diu consignes i les deixa anar. Això és aplicable a tot tipus de poder.

Has dit alguna vegada que has tirat dels teus records escolars per construir el personatge del professor...
Sí, jo odiava l’escola i tenia motius. Anava a una acadèmia privada del barri, absolutament dickensiana. Eren professors amargats i repressors, pedagogia de bastonada. Quan era molt petit els tenia por, després em vaig fer més dur, però el seu record em va servir per invocar-los en els passatges més hilarants de l’obra. No es tracta d’una imitació sinó de reviure els rituals, la gestualitat que ells feien servir per imposar-nos respecte, terror en alguns casos.

'LA LECCIÓN' ÉS UN PLAER, UNA GRAN LLIÇÓ DE TEATRE I TOT UN REPTE PROFESSIONAL

A banda de dir que odiava el teatre i els actors, Ionesco criticava també el teatre que il·lustrés un pensament, una ideologia. Tot i això, La lección té una càrrega ideològica important.
Si el senyor Ionesco pensava que alguna manifestació humana està lliure de ser titllada d’ideològica és que era un ingenu. El mateix propòsit d’oposar-se a un teatre burgès o de buscar un teatre alliberat de càrrega política és una declaració d’intencions, serveix a un posicionament ideològic. L’obra queda escrita i qui la posa en peu farà la seva pròpia lectura. Ionesco volia escriure sobre l’absurditat d’un sistema educatiu jerarquitzat i poc estimulant. La lectura del muntatge és que l’educació és el primer pas per a la construcció de l’individu social, i mal utilitzada és un absurd que només serveix perquè el poder perpetuï les regles de sotmetiment des dels fonaments. És un teatre ideològic servit des de la riallada. Primer rius i després reflexiones.

Sobretot, en aquesta proposta de Joan Maria Gual, decididament combativa.
Des del primer dia, Joan Maria va dir que volia fer una denúncia del poder en tots els seus colors i oficis. En el moment actual on les estructures del poder condemnen països sencers a la fallida i qüestionen drets adquirits amb l’esforç i sacrifici de generacions senceres, aquest teatre és necessari. Una altra qüestió és si el teatre té capacitat per canviar les coses. No ho crec, però tampoc la té l’editorial d’un diari o un article d’opinió i bé que són necessaris.

Un moment de 'La lección', amb Barceló i Maica Barroso.

La teva formació en el mim i el teatre de màscares t’ha ajudat a construir un personatge tan extrem?
A aquestes alçades ja no puc destriar quina part de la meva formació hi intervé amb més percentatge. Però és evident que el domini del ritme i del gest ajuden a teatralitzar-lo, a concretar-lo, i això s’aprèn amb aquestes tècniques. Però també és imprescindible l’elocució, donar sentit al text. En qualsevol cas, jo lluito perquè cap mena de tècnica es faci evident.

Manel Barceló s’enfronta igual a un clàssic que a un espectacle de cabaret o a una telesèrie. Hi ha cap gènere en què es trobi més a gust?
Mira, tinc dues coses a favor: sóc molt curiós i no menystinc cap gènere ni cap àmbit; la meva escala de valors es cenyeix a saber si el projecte és interessant, si m’ho puc passar bé, si em planteja nous reptes... Però puc assegurar que em trobo molt a gust en el monòleg. Les fites més importants de la meva carrera han estat dos espectacles de monòlegs, La tigressa i altres històries, de Dario Fo i Franca Rame, i Shylock, de Gareth Armstrong. I m’encanta treballar en diferents projectes alhora. Ara mateix, per exemple, faig un personatge a la sèrie de televisió Gavilanes i a més de la gira de La lección tinc TV movies i un projecte teatral a curt termini. Esperem que tot quadri...

Carme Tierz

---