0 comentaris | |

Maria Molins

Actriu de distàncies curtes

D’AMOR I PASSIÓ
Quan La música va caure a les meves mans vaig pensar que era molt difícil, però també molt interessant. Parla de dues persones que s’han estimat molt i d’una manera molt passional, que van ser arrencades violentament d’aquesta passió i, tres anys després, es retroben per acordar el seu divorci. És una obra de paraules, però sobretot de silencis: és més important el subtext que el que es diu en veu alta. És una peça intensa que ens posa en situacions molt reals. Un director va dir, a propòsit del títol, que es referia a la música que els personatges havien escoltat temps enrere, quan tot anava bé. Deia que cada parella té la seva música, i a mi em va semblar una metàfora molt bonica.

TEATRE DE PROP
M’agraden els espais petits perquè l’espectador pot acostar-se a la mirada de l’actor, a qualsevol detall subtil de la seva interpretació. Perquè no has de forçar la veu com a les sales grans, en què has de fer un gran esforç per arribar fins a l’últim espectador i això pot comportar que la fragilitat del personatge o la seva ànima quedin amagades. Són un plaer tant per al públic, que veu el treball de l’actor de prop, com per a l’actor, que pot ensenyar-li els petits registres que transmeten la seva torbació, les seves emocions. A La música em sento en una mena de ring, com un boxejador que va passant assalts i cada cop ha de donar més i més a l’altre actor perquè pugui tornar-se’n.

DURAS, A FLOR DE PELL
Sempre intento buscar l’ànima dels personatges, la seva veritat. El camí no és fàcil, però intento ser el més honesta possible amb l’autor, el director i amb el mateix personatge. Algú va dir que els actors som els advocats defensors dels nostres personatges, i jo afegiria que, a més, hem de viure les seves emocions, per doloroses que siguin. És un deute que hem de contraure amb ells i, en aquest cas, amb Marguerite Duras, que va ser molt valenta obrintnos el cor a La música. Duras t’imposa respecte perquè quan et capbusses en la seva vida t’adones que les seves obres són petits biopics, confessions duríssimes, i això et produeix un cert pudor. Tot ho explicava a flor de pell.

EL REPTE DE LA DIRECCIÓ
He treballat amb directors de llarga trajectòria, com Esteve Polls, Joan Ollé o Ramon Simó, però també amb gent jove, com Zep Santos, el director de La música. Els veterans t’obren portes i et poden guiar perquè saben molt bé on volen portar-te. Ara bé, m’agrada molt treballar amb directors novells perquè, amb ells, la feina és com un vaixell que portem entre tots, el procés creatiu es converteix en un debat, és un prisma de moltes cares. Els actors fan les seves aportacions, i jo sóc molt d’aportar. Ja vaig dirigir un monòleg meu, Retalls, i m’agradaria repetir l’experiència, tot i que no em plantejo la direcció escènica a curt termini. Em fa massa respecte.

Carme Tierz

Imprimir article Enviar a un amic Dimensió lletra Gran Petita