Mireia Aixalà

Repassant contes

Quina va ser la teva relació infantil amb la Caputxeta?
Jo tenia un disc que explicava contes i, com que sóc d’una època en què estava de moda canviar els arguments per fer-los menys cruels, el llop d’aquella versió era vegetarià. No hi havia dolents, no moria ningú i tot acabava bé.

I Tres dones i un llop s’assembla al conte original?
Molt poc. El conte és una excusa per explicar la història de tres generacions de dones: l’àvia, la mare i la filla, que viuen en un entorn de penúries i pateixen un enorme dèficit de comunicació entre elles. La mare ha repetit l’esquema de l’àvia de ser mare soltera i ara tenen dipositades en la filla totes les esperances de salvació, creuen que les traurà de la misèria. I la Sílvia, la Caputxeta, el meu personatge, té molta pressió perquè tota la felicitat de les altres dues recau sobre ella, tot s’ho carrega a les espatlles.

I el llop? També és vegetarià?
No. El personatge del llop, el del Roger Coma, es diu Víctor i ni és vegetarià ni vol menjar-se la Sílvia, almenys no en un sentit literal. El que intenta és salvar-la d’aquesta vida gris on està presonera. I ella voldria anar-se’n amb el Víctor però no pot perquè té responsabilitats familiars. I tot això es va fent una bola molt grossa que no puc desvelar com acaba.

Misèria, incomunicació, solitud... On hi entra la comèdia, en tot això?
És una història molt dura però després, treballant-la, t’adones que hi ha tocs de comèdia i la Carol els juga molt. Hem comprovat que dins del drama o la tragèdia sempre hi pot entrar la comèdia, aquelles pinzellades que trenquen amb la negror de l’argument. I tenim l’Amparo Moreno fent d’àvia, que quasi sense adonar-te’n et clava la rialla a la boca. I, a banda de l’humor, hi ha el misteri i la màgia, que això ho tenen molt tant el Daulte com la Carol.

EL CONTE DE LA CAPUTXETA SERVEIX PER PARLAR DE TRES GENERACIONS DE DONES

Dos directors amb una forma d’entendre el teatre molt similar.
Són dues persones molt diferents però que a l’hora de fer teatre s’assemblen molt. El que volen és contar una història que entretingui i arribi a la gent, una història sense gaires parafernàlies escenogràfiques però amb molta màgia i tocs d’humor. No t’avorrirà mai una obra del Daulte o de la Carol, i molt menys una on hi conflueix el talent de tots dos.

Fins a quin punt ha transformat López el text original?
El canvi de títol s’ha fet, en part, perquè quedi clar que no és una obra infantil ni té res a veure amb el conte. El Daulte ha fet una obra molt lliure i la Carol ha afrontat la tasca de transformar-la al català. L’original està molt farcit de referències de la cultura popular argentina que s’han d’adaptar perquè s’entengui. On estem fent més canvis és a la part on, a través d’un flashback, es recorda la infància de la protagonista. Aquestes parts donen peu a la creació a través d’improvisacions. Però en general hem respectat bastant l’original.

Sents la responsabilitat del protagonista?
No hi ha un protagonista clar a l’obra, tots som a escena tota l’estona tot i que el meu personatge és el fil conductor. Responsabilitat? No, no vull ni pensar-ho. Jo només em preocupo de passar-m’ho bé i de gaudir. No havia treballat mai amb la Carol López i està sent una experiència molt maca. És una directora que et deixa tota la llibertat del món, que provis coses, que t’equivoquis. Jo venia de fer La forma de les coses, un muntatge on tots érem amics, i ficar-te en una companyia amb gent que no coneixes fa por. Però ha estat súper fàcil!

La forma de les coses ha estat tot un petit fenomen teatral. Com ho heu viscut?
Vam començar fa molt temps, quan el Julio [Manrique] va trobar aquest text i se’n va enamorar. Després d’alguns intents li van donar la possibilitat de dirigir-lo al Lliure. El dia de l’estrena va ser brutal, vam notar molt l’energia del públic. Hem fet molts bolos i a tot arreu on hem anat la gent respon molt i s’entusiasma. Fins i tot al Capitol, que és un teatre on hi va públic molt divers, notaves que la gent s’implicava. Un dia entre l’artista li deia al personatge de l’Adam aquella frase tan dura de Tu no tens amics, una senyora del públic es va aixecar indignada i va dir: Ens té a nosaltres! Moments com aquest són molt especials i aquesta obra te’ls dóna. Jo no descarto tornar a muntar-la.

A banda del treball amb Manrique també t’hem vist a les ordres de Rigola, Ollé o Rafel Duran, i fins i tot amb el Joan Pera.
He fet de tot, tant al teatre com a la tele. Algunes coses t’agraden més i altres menys, però de totes en treus coses bones. Amb el Pera vaig treballar-hi molt de temps, vuit mesos. Va ser divertidíssim, amb ell és un joc constant, la funció canvia cada dia depenent de la seva inspiració, i tu has de donar-li la rèplica com pots. Això genera situacions molt imprevisibles que el públic gaudeix de valent. També els actors.

Has tingut clara la vocació des de sempre?
Sí, des que vaig pensar que havia de treballar ja vaig assumir que havia de ser actriu. Jo tenia clar que m’agradava jugar a interpretar, a fer personatges. Fins i tot, quan vaig acabar l’EGB em vaig presentar a Institut del Teatre, creient que era un institut normal i que podia fer secundària allà. Llavors em van dir que no, que era una carrera universitària i que havia de tornar més endavant. I això vaig fer.

Manuel Pérez i Muñoz

---