8 de febrer de 2010, 09:00
Carlo Goldoni
Una nova moral s'estén per Venècia
El projecte de dur a les taules El cafè neix arrel d’una exitosa lectura dramatitzada que fa un any va dirigir Joan Ollé al Romea. El mateix escenari acull ara, a partir del 5 de febrer, una posada en escena d’aquest clàssic de Carlo Goldoni, un espectacle que oferirà, diu Ollé, diversió intel·ligent, una comèdia amb to de vodevil i els actors de la companyia del teatre.
Joan Anguera, Pere Arquillué, Mingo Ràfols, Àngels Bassas, Josep Julien, Xavier Capdet, Dafnis Balduf, David Segú, Mireia Llunell i Paula Blanco són els actors que formen part de la renovada companyia del Teatre Romea en la seva primera producció de la temporada. Casualment, El cafè va ser escrita pensant també en un grup d’actors estable. Es tracta d’una tradició actualment en desús de la qual la companyia vinculada a la sala del carrer Hospital és un dels pocs exemples en el nostre entorn escènic.
El cafè: La Companyia Teatre Romea es renova amb aquest clàssic de Goldoni.
GOLDONI PER 450 DUCATS
La seva companyia era considerada un grup de saltimbanquis de carrer en la Venècia de mitjan segle XVIII. Però Girolamo Medebach tenia aspiracions artístiques per a la seva troupe. Després de llogar el teatre Sant’Angelo, un dels més importants de la ciutat, aquest actor i mànager, conscient que havia de buscar nous temes per als seus espectacles, va reclamar els serveis en exclusiva de Carlo Goldoni. El negoci, saldat amb vuit comèdies i dues òperes inèdites a l’any a canvi de 450 ducats, va ser del tot lucratiu per a Medebach, que va veure com el seu grup teatral es convertia en un dels més importants d’Itàlia. L’hostalera i El teatre còmic són, juntament amb El cafè, algunes de les peces que Goldoni va idear per al grup en uns anys en què es discutia si la renovació de la comèdia que el dramaturg pretenia es podia dur a terme des d’un teatre que depenia de la rendibilitat i amb els constrenyiments que suposava haver-se d’adaptar a les característiques de la companyia. El mercat escènic també imposava les seves intrigues: quan el 1752 va deixar Medebach per treballar al Sant Luca amb la família Grimani, principal promotora teatral a la ciutat dels canals, l’empresari el va substituir per l’abat Piero Chiari, el seu gran rival en la tasca reformadora i antic dramaturg a sou d’aquests mecenes escènics.
SETTECENTO ALS CANALS
En la seva posada en escena, Joan Ollé ens presenta l’obra tal com Carlo Goldoni la va idear: tot passa segons els cànons d’un teatre tradicional i clàssic; no l’he actualitzat perquè no cal. Totes les paraules que es diuen són exactament les que ha traduït Narcís Comadira. Els vestits són els que es duien l’any 1750 però el decorat no té res a veure amb el què l’autor proposa. És una mena de broma conceptual. L’acció d’El cafè transcorre en una placeta de Venècia on concorren els clients d’un cafè regentat pel bondadós i treballador Ridolfo, una barberia i la casa de joc de Pandolfo, un professional de l’engany que arrossega el ludòpata Eugenio en una espiral de manipulació, atentament observat pel maldient senyor Marzio. Els amors d’una ballarina i l’anar i venir d’una jove esposa i una misteriosa pelegrina completen aquest mosaic, retrat realista d’un món en canvi.
En contacte amb l’elit comercial enriquida per la seva dedicació professional a les lleis, Goldoni va assumir els ideals de la creixent burgesia europea, un públic favorable a un teatre en el qual es pogués emmirallar. I la plasmació d’aquests principis en la seva obra sempre anava acompanyada de les limitades possibilitats que reconeixia en la nova classe social –encara a l’ombra de l’aristocràcia– d’exercir el seu domini a la república veneciana. Així doncs, sensible però realista, no presenta aquesta nova moral en forma d’arguments igualitaristes, sinó que els emmarca en el si de la vida domèstica; no condemna l’ordre vigent, sinó que intenta guanyar els nobles per a la causa tot criticant els seus vicis i corrupcions a través de personatges improductius, ociosos, i animant-los a adquirir els nous valors de classe per estar a l’alçada de la resta d’Europa i contribuir a la pública felicitat. És un tema que amb posterioritat madurarà i tornarà a enfocar, però que està molt present en les comèdies escrites durant aquest període. Aquí, i contraposat Don Marzio, l’element parasitari que tot ho embolica, situa l’honorable Ridolfo, encarnació de tots els temes positius. Ollé el compara amb un altre dels grans referents de la literatura dramàtica, Anton Txèkhov, atribuint-los l’humanització d’arquetips. Tots dos són com titellaires que tenen a les mans els seus personatges fent-los ballar les coses quotidianes com la mort, la dissort, el vici en aquest cas... Fa caricatures i la meva proposta aquí consisteix a no deixarles en una possible condició de dibuix animat.
GOLDONI CRITICA LA NOBLESA A TRAVÉS DE PERSONATGES IMPRODUCTIUS I OCIOSOS
EL TEATRE DEL MÓN
Dos segles i mig de crítica a la producció goldoniana han estat molt productius. La recepció del teatre del comediògraf ha estat desigual al llarg del temps, tant pel que fa al sentit social i polític de la seva temàtica –sovint qualificada de localista i poc compromesa–, com pel valor poètic atribuït a la seva dramatúrgia. No és fins ben entrat el segle XX, i gràcies a la lectura que n’ofereix Giorgio Strehler des del Piccolo Teatro di Milano, que l’obra de Carlo Goldoni s’ha entès d’una forma més completa. Segons el director del muntatge, el venecià, que era també metge, sap molt de la condició humana, no només del cos, sinó també de l’ànima, i el que fa és retratar els costums de l’època. Darrere de cada caràcter hi ha una petita caricatura, tendra. El tema moral d’El cafè seria, doncs, la condició humana. Et diu que facis el bé perquè el mal no porta enlloc. És una idea molt pueril, però la juga amb una saviesa tal i amb una quantitat de recursos de matís que et representa com és l’home. És el teatre i l’ésser humà. En el prefaci a la primera edició de les seves comèdies, el 1750, l’any que s’estrena El cafè, el mateix autor reconeix que les seves referències són els llibres del Món i del Teatre. És partidari d’arribar i impressionar el públic amb una comèdia natural, gens acadèmica, i per fer-ho s’ha fixat en la imatge de la realitat, de les persones i les seves virtuts que li proporciona el món. El teatre seria la tècnica d’expressió per representar-ho. Goldoni embolcalla aquest regal escènic amb un gust exquisit pel llenguatge que Ollé ha volgut ressaltar. Amb els actors parlem de partitura. Ens hem abocat a la síl·laba, la pausa, el gest... és un text d’una musicalitat enorme, i es refereix al registre còmic implícit en tota l’obra goldoniana i també en El cafè. El nostre treball s’ha centrat en la pulcritud i precisió que requereix un text com aquest. He mirat de pensar una mica en Strehler, en la netedat, en el fet de servir les coses de tal manera que sigui un gust sentir-les, comenta. També recorda un altre italià, l’amic i mestre Franco di Francescantonio, que deia que el teatre ha de ser agradable a l’ull i l’orella, que no hi ha d’haver brusquedat en cap gest. Quan l’ull i l’orella estan contents, el cervell ho entén tot.
LA REFORMA DE GOLDONI
En l’escrit que precedia el primer recull de les seves obres, Carlo Goldoni posava de manifest el seu programa de renovació del teatre. El dramaturg constatava el camí erroni que havia pres la commedia dell’arte en el darrer segle: havia perdut espontaneïtat a favor d’un repertori rutinari i efectista ple de referències grolleres. El comediògraf venecià fa seves les aspiracions de l’elit acadèmica, que clamaven per retornar al teatre el prestigi perdut tot assumint que s’havia de superar el buit existent entre text i escena. I ho fa a Venècia, primer al teatre Sant’Angelo entre 1748 i 1753 i després, fins al 1762, al San Luca. Els rústics, Els últims vespres de Carnaval o la Trilogia della villeggiatura en són exemples. D’aquesta darrera, hem pogut veure recentment un muntatge al Temporada Alta a càrrec del Piccolo Teatro di Milano, un referent en la posada en escena del clàssic italià.