Memòria puntual del franquisme

Francesc Massip (Avui, 08/02/10)

La temporada passada havíem aplaudit l'encert del TNC en programar dos nous clàssics catalans (Carrión i Villalonga). Enguany, però, com si requés l'audàcia de l'aposta, s'opta per una reposició del mateix Rusiñol que va inaugurar el teatre l'any 1997. ¿És que no hi ha més obres de Rusiñol per donar a conèixer? ¿És que no hi ha més autors importants que encara no han entrat al TNC?

Reprendre una de les obres més exitoses del teatre català és un triomf segur, però així no es construeix el repertori que encara cal consolidar.

Dit això, la nova versió que de L'auca del senyor Esteve ha fet Carme Portaceli, amb el concurs de Pablo Ley, té un indubtable interès escènic i un molt oportú valor polític. Traslladar la història a la Barcelona de la dictadura franquista és un valuós exercici de memòria històrica, en un moment en què el màxim tribunal persegueix els qui malden per aclarir els crims del franquisme i dona ales als que prediquen la xenofòbia i el feixisme des de la ràdio o la Falange.

L'espectacle té una factura imponent, començant per l'escenografia d'Azorín amb una estructura en dos nivells: al superior, el mur de calaixos de La Puntual esdevé una gran pantalla on es projecten les imatges que ajuden a situar l'acció en el nou context històric. A sota, el taulell de la botiga i una cinta transportadora per on desfilen personatges i objectes definitoris d'altres llocs d'acció: els pupitres de l'escola on l'Estevet aprèn tot just les quatre regles, els bancs de l'umbracle on es declara o les gandules de platja on s'esbargeixen els noucasats. Dani Nel·lo ha compost una expressiva música que s'interpreta en directe i escandeix les seqüències de l'obra en un discurs melòdic que filtra el relat i el distancia del realisme costumista original.

La dramatúrgia s'esforça per engalzar el text de Rusiñol amb la crònica paral·lela de l'ermàs colpista. Ho fa de bon començament projectant documentals de l'entrada de les tropes rebels a la ciutat vençuda el gener de 1939, mentre molta gent fugia a la frontera. Les projeccions fílmiques pauten, en flash-back, el creixement del nen amb referències a la proclamació de la República, els discursos de la Pasionaria, la rebel·lió armada, els bombardejos de Barcelona. L'obra de Rusiñol s'empelta de teatre-document a l'estil de La indagació de Peter Weiss i es fa la relació dels afusellats, dels judicis sumaríssims, de la inacabable llista d'assassinats en temps de pau per la revenja franquista. Documents meritoris que alenteixen, però, el ritme d'un espectacle que havia començat vibrant. Hi ha projeccions que es repeteixen a una velocitat caricaturesca que acaba per obtenir un resultat contrari a l'objectiu que persegueix. Una cosa és aplicar l'esperpent a les interpretacions i una altra forçar uns filmats que són prou expressius en si mateixos i que no necessiten èmfasis afegits. Hi ha un excés de subratllat en el discurs actualitzador, i un ús un pèl abusiu d'uns documentals que en certs moments, en lloc d'accentuar l'acció, la desactiven. És el cas de l'esplèndid monòleg d'Albert Pérez, que encarna l'escarràs del senyor Pau enmig de l'accidentada Processó de Corpus on desfila l'Esteve i el corderet que el pobre home ha de carregar a coll. Els documentals dels fastos nacionalcatòlics del Congreso Eucarístico, amb Franco sota pal·li i els cardenals llepant-li les medalles, distreuen més que no expliquen l'escena.

Grans interpretacions

Per damunt de tot això, però, es despleguen unes interpretacions actorals de gran calat, particularment en mans de David Bagés, un Esteve sensacional capaç de fer de xic atrinxerat al taulell que rep un impacte indeleble quan ha de dur una comanda a casa d'un escultor i descobreix l'art. O de jovenot ple de vergonyetes que enllesteix amb pragmatisme la seva prometença i casament, i que resol la nit de noces a ritme de caixa registradora. L'actor fa un dels papers més convincents i sòlids que li coneixem, amb moments hilarants que recorden la gestualitat de Mr.Bean, o dramàtics quan al llindar de la mort descobreix la buidor de la seva vida. Manel Barceló i Boris Ruiz encarnen pare i avi i es beneficien de la sàvia decisió de mantenir-los en escena després de morts. Els dols funerals s'acompassen amb punteigs de sardana, en inevitable cita boadelliana, mentre proclamen una consigna avui ben a la moda: No us fieu de les paraules, fets!.

Un confuso sabotaje

JOAN-ANTON BENACH (LA VANGUARDIA, 06/02/10)

Por vez primera, ante un clásico autóctono, el Nacional sustituye la mirada canónica por la ruptura, y ofrece una revisión de L´auca... En manos de Portaceli y con una dramaturgia - una adaptación-que la directora comparte con Pablo Ley, esta no podía sino resultar radicalmente subvertida. Cabe señalar, entre sus aciertos, una acertada integración de la novela del mismo autor con su obra de teatro - más conocida-escrita diez años después.

Pero la gran novedad, la manipulación más arriesgada, radica en la traslación de la historia a una época mucho más reciente. Olvídese el lector del Rusiñol modernista. En la versión estrenada, la obra comienza con la entrada de los franquistas en Barcelona en 1939 y transcurre hasta la transición democrática. En un corto paso atrás, las imágenes que ilustran el infausto periodo muestran los bombardeos de Barcelona y luego, de forma intermitente, el siniestro carnaval fascista, el dictador rodeado de clérigos, las procesiones, los brazos en alto, la huelga de tranvías de 1951, el Congreso Eucarístico... El salto mortal me parece absolutamente fallido y, queriéndolo o no, comunica la idea de que el reino de les betes i fils es una realidad contrapuesta al franquismo, como una isla incontaminada por el nuevo régimen. Cuando el Senyor Ramon (Manel Barceló) le está diciendo a Esteve (David Bagés) que nunca olvide a las víctimas y los atropellos de los vencedores, sitúa a los protagonistas al margen del sistema, como si esa Puntual de los años 40 y 50, y en su inmensa mayor parte, el comercio de Catalunya, no perteneciera en alma, corazón y vida al franquismo sociológico. Los jóvenes manoseadores de la historia deberían conocer el Homenaje de la Cataluña liberada a su Caudillo Franco, jaleado por Destino, un álbum repleto de adhesiones al dictador, sufragado por industrias, comercios, escuelas... Al sabotear la cronología, resulta, además, perfectamente falsa la escena playera de Esteve y Tomaseta (Gabriela Flores) y es una torpeza anacrónica la del avi Esteve (Boris Ruiz), partidario sin rubor de una violencia machista expeditiva. Lo menos que puede decirse de la dramaturgia es que resulta muy confusa.

Para mí, es una maldad manifiesta, perpetrada sin una sola alusión original y que no oculta otros méritos del espectáculo, como la buena dirección de Portaceli, la presencia de los músicos en directo que dirige Dani Nel · lo o la magnífica y móvil escenografía (Paco Azorín) que permite un tránsito fluido de la novela al teatro y viceversa. La interpretación espléndida, con los nombres citados a los que añadiría, para un subrayado, los de Albert Pérez y Llorenç González. En lo más alto, David Bagés, un Esteve arrollador. 

AVENTURA FRANQUISTA DEL SENYOR ESTEVE

CÉSAR LÓPEZ ROSSELL (EL PERIÓDICO, 06/02/10)

Dotze anys després que L’auca del senyor Esteve, amb muntatge d’Adolfo Marsillach, inaugurés el TNC, l’obra de Santiago Rusiñol ha tornat a la Sala Gran. És la primera vegada que el teatre recupera un títol ja estrenat, però la versió de Carme Portaceli, que comparteix dramatúrgia amb Pablo Ley i que situa l’acció en el franquisme, resulta tan trencadora amb relació a la convencional que l’espectacle mereix ser considerat com una première.

L’irònic i gens indulgent retrat d’una burgesia personalitzada en el botiguer inspirat en la novel·la del 1907 contrasta amb el de la complaent de l’obra teatral estrenada 10 anys després. I això s’aconsegueix ubicant-la entre la caiguda de Barcelona el 1939 i la mort de Franco. La bona factura de la producció –amb l’esplèndida escenografia de Paco Azorín recreant la merceria La Puntual–, la inspirada partitura musical de Dani Nel.lo i recursos com la passarel·la mòbil i una pantalla que projecta imatges documentals de l’època, contribueixen a donar força a la funció.

El segell Portaceli domina la posada en escena. La directora potencia el retrat social de la delirant època amb personatges de perfils esperpèntics. A partir d’ells es dibuixa una sotmesa burgesia silenciosa que viu sota rígids codis de conducta i amb llibertats castrades com les de la prohibició de la seva llengua i la seva cultura. Banderes i símbols apareixen a la pantalla o dibuixats al cos nu d’una actriu, que canvia d’ensenya segons la ideologia dominant.

SARDANA SATÍRICA / Un dels problemes de l’obra és el de reiteracions com la llarga lectura de les víctimes i la lentitud d’algunes transicions. Però és un encert donar veu als morts que han descobert des del més enllà l’error d’una vida passada sense sentit. Hi ha coreografies molt aconseguides com les dels passatges del casament, el discurs de Franco o la sardana satírica. I és brillant la idea de lligar la mort d’Esteve amb la del dictador, metàfora del final d’una forma de vida burgesa.

Del repartiment destaquen David Bagés amb una composició magnífica del gris senyor Esteve, un gran Manel Barceló (Ramón, pare del protagonista) i Boris Ruiz (avi i patriarca), sense oblidar Gabriela Flores (Tomaseta, dona a la mida d’Esteve), Llorenç Gonzàlez (Ramonet, el quart i rebel membre de la generació) i la resta de l’elenc.

Hay homenajes que matan

Sergi Doria (ABC, 06/02/10)

Padecemos una afición desmedida a rendir homenajes a autores clásicos conjugados con los verbos releer o actualizar. Y Pablo Ley y Carme Portaceli presentan una visión innovadora de L´auca del senyor Esteve que se desplaza de la Barcelona vuitcentista al Franquismo. No sabemos qué opinaría Rusiñol de este corrimiento de tierras históricas que sepulta su texto irónico y vivaz bajo carretadas de memoria histórica. Sabemos, eso sí, que su obra satirizaba la estrechez moral de la menestralía y la obsesión calculadora del botiguer que confunde la caixa con la vida. Sabemos también que Rusiñol era un individualista que abominaba del realismo socialista. Definitivamente, Rusiñol no congeniaría con Brecht.

Hacer morir al senyor Esteve el 20-N parece un abuso de confianza, digamos, dramatúrgica. Meter al personal de La Puntual entre las barricadas guerracivilistas y represiones fascistoides no aporta gran cosa a personajes dotados de relieve propio. Las parrafadas históricas del adaptador lastran la versión original: Un discurso de La Pasionaria -¿es la mejor representación democrática?-, listas de fusilados, mucho No-Do de posguerra y digresiones musicales convierten el Auca en sermón. Rusiñol murió en Aranjuez, junio del 31; se ahorró la guerra civil: ¿Qué hubiera hecho un burgués como él ante la FAI, el SIM estalinista y el ricino falangista?

Otra cosa son los actores. Boris Ruiz encarna el espíritu menestral del aprendre poc i aprendre pràctic; Manel Barceló es la sonrisa del qui paga mana; David Bagés matiza las edades del senyor Esteve que se olvidó de vivir... Excelentes interpretaciones al servicio de una adaptación equivocada. Hay homenajes que matan. Añoramos aquella versión de Pere Planella en 1984, por ejemplo.