31 de desembre de 2009, 09:00
Àlbum de fotos
Julia Möller
El públic català ja va rendir-se a la seva extraordinària Aloma del muntatge que tancava la programació de l’Any Rodoreda al TNC. En aquest espectacle, Julia Möller va demostrar que no només és cantant de musical, sinó una actriu que pot enfrontar-se a qualsevol registre. Podeu comprovar-ho a La Bella y la Bestia, al BTM, i també a través de les imatges del seu àlbum.
Quan vivia a Alemanya, un cop a l’any visitàvem els avis a Hamburg i ens acostàvem al mar, a la costa del Bàltic, a una platja freda, on sempre feia vent però que m’encanta. Sempre que vaig a Alemanya m’hi acosto, amb la família anem a veure passar els vaixells, que és una tradició molt nòrdica (riu).
La meva primera feina professional va ser fer de cover de l’Esmeralda a El geperut de Notre-Dame, a Berlín. Vaig passar molts nervis, però també molta emoció. Quan tenia 12 anys, el meu pare em va portar a veure l’Starlight Express d’Andrew Lloyd Weber, i vaig sortir decidida a convertir-me en actriu de musicals. Aquesta foto és del dia que en vaig fer vint...
La Bella y La Bestia va ser la primera producció que vaig fer a Madrid. Va ser un somni, però també una cosa estranya, perquè estava fent El geperut a Berlín i un dia el supervisor em va venir a veure, perquè sabia que parlava castellà i que s’havia convocat una audició per al paper. Tot va anar molt ràpid: l’audició va ser al matí i a la nit, just abans del segon acte d’El geperut, em van dir que m’havien agafat!
Què recordo d’El fantasma de la Ópera? Que hi va haver moltes, moltes audicions, devia durar mig any. Jo no havia fet mai res tan líric, em vaig haver de posar les piles, tot era nou per a mi. M’hauria agradat fer Christine més tard, perquè es un paper molt difícil de cantar. Però les coses van com van, i no em puc queixar!
Vaig anar de vacances a Londres, allò típic que en tres dies veus cinc musicals, i vaig quedar per fer un cafè amb el director resident de Les miserables, a qui coneixia a través d’uns amics. Em va dir que estaven buscant una Cosette, vaig fer el càsting i em van agafar. En dues setmanes ja m’havia traslladat a Londres, va ser una bogeria!
I aquí estic entre Gary Tushaw i Ramin Karimloo, al camerino. L’un era el meu nòvio a Les miserables i l’altre el cap dels revolucionaris. Vaig estar dos anys en aquesta funció.
Per a mi, Michael Ball era un mite, era Jean Valjean, per això un dia que el van convidar al teatre a oferir un concert especial, en presència de la reina d’Anglaterra i de Jacques Chirac, em vaig fer una foto amb ell. El motiu del concert va ser el vigèsim aniversari de Les miserables.
Vaig fer la primera audició per a Mar i cel de Barcelona, però aleshores no em van escollir i quan el muntatge es va fer a Madrid en castellà, Dagoll Dagom em va cridar. Crec que és el muntatge en què més he disfrutat. El paper i la funció em van enamorar, i Dagoll Dagom formen una companyia molt especial, hi
havia molta pinya.
El 2007 ens van donar els Premis Gran Via al Joan Lluís Bozzo, a l’Anna Moliner i a mi, tots tres per Mar y cielo. I aquí ens teniu!
Les últimes funcions d’un espectacle són de plorar molt, perquè t’acomiades d’una companyia, d’un paper... però, mira, de la Bella no me’n vaig acomiadar! Aquesta foto és de l’agost de 2008, l’última funció de La Bella y la Bestia a Madrid, i la meva colla va venir a saludar-me al camerino.
Em va fer molta il·lusió tornar a treballar amb Dagoll Dagom a Aloma, però estava molt espantada perquè era una obra en català, amb molt de text i al TNC, i a partir d’un text de Mercè Rodoreda! Pensava que la gent reaccionaria malament, que dirien: “què fa una alemanya parlant català?”. En aquest muntatge vaig haver de treballar molt, d’enfrontar-me a moltes coses, em van posar un professor de dicció... Però sobretot vaig aprendre a controlar les emocions pròpies per poder seguir cantant. Va ser el repte més gran.