3 de maig de 2004, 09:00
Pep Tosar
Amant del temps
Quan l’Artenbrut obria les portes, Pep Tosar seia a la butaca de Sa història des senyor Sömmer per tirar endavant un projecte en equip, juntament amb Xicu Masó i Lluís Massanet, que marcaria la seva trajectòria dels últims deu anys. El merescut Premi a la Crítica no els va proporcionar més públic, tot i que el poc que van tenir va ser molt persistent: repetia una, dues i fins a set vegades la visita al text de Patrick Süskind. Amb la mateixa butaca, un xic més vella i atrotinada, aquell espectacle ha tornat a prendre vida, primer a les taules de la Sala Muntaner i ara a les del Teatreneu. La justícia s’ha imposat i aquesta vegada el públic ha respost amb l’entusiasme digne d’un muntatge que es va preparar a foc lent, amb la tranquil·litat com a únic amant.
UN ESPECTACLE DE REPETIDORS
Quan aquest fenomen passava a l’Artenbrut, en distàncies molt curtes amb el públic, jo els reconeixia! Hi havia vegades que em venien ganes de dir-los: ja tornes a ser aquí? Jo no negaré que l’espectacle està fet intencionadament com un puzzle. Hi ha una sèrie de pistes que si no les segueixes també et quedes amb l’espectacle a la teva manera. El que ha de fer el teatre és no només distreure, sinó inquietar, estimular. A més, en una Barcelona culturalment normalitzada, hi hauria d’haver dos o tres teatres que es dediquessin a les reposicions. M’atreveixo a suggerir que una bona manera de resoldre el tema del Lliure de Gràcia seria que es dediqués a reposar els superèxits d’aquell Lliure, el de veritat. La gent jove ho hauria de veure!
LA MADURESA DEL SENYOR SÖMMER
No hem tocat ni una coma, el muntatge és exactament igual. Fins i tot els elements de l’escenari són els mateixos! Algú m’ha dit: “Per què no et compres una butaca nova, que aquesta és molt vella?”. Però, precisament, és vella perquè ha vist totes les funcions que hem fet i això la fa especial. Si alguna cosa ha canviat de l’espectacle sóc jo: tinc deu anys més i al llarg d’aquest temps he fet moltes coses, he treballat moltíssim... El Sömmer és un llistó que ens vam marcar, però perquè l’energia que necessites per fer un projecte independent és tan enorme que el que et proposes t’ha d’entusiasmar molt. Tot això s’ha sumat al meu bagatge personal. Jo crec que a l’hora d’interpretar-lo, proporciono una emotivitat una mica més intensa, fent la meitat de l’esforç.
CAPEJAR EL TEMPORAL
Fa trenta anys es va recollir una energia d’una generació que va agafar el teatre, entre d’altres coses, com a arma de lluita i d’expressió. Van sembrar el que serien els fonaments del teatre contemporani, del teatre definitivament professional. Aquest impuls, alguna cosa deu haver deixat, però poca. No era tan sòlid el que s’havia creat com per resistir semejante temporal. El desconcert d’aquest desordre mundial que vivim ha acabat en una manca de discurs, d’idees, i el teatre no és immune a tot això. El que es fa és visitar una vegada i una altra propostes purament estètiques. Per tant, si estem en un compàs d’espera, de velocitat de creuer, esperant tenir una mica de perspectiva sobre tot plegat, què millor que tornar a les coses segures, com a mínim per oferir a les noves generacions el que en un moment va suposar aquesta base sòlida de què parlàvem.
SHAKESPEARE REAL BOOKS BAND
El projecte més ambiciós que tinc en aquest moment és el descans. Quan ho hagi aconseguit, tinc una inquietud que fa temps que arrossego: tocar el llenguatge cinematogràfic. També tinc una idea per fer amb músics que es dirà Shakespeare Real Books Band i consistirà a agafar els textos que més em sedueixen de Shakespeare, fer-ne una selecció i barrejar-ho amb una espècie de concert de jazz amb una banda de sis músics, com a mínim, en el qual la meva veu sigui un instrument solista. Al Festival de Jazz de Girona ho vam fer fa dos anys. Brutal, ens ho vam passar molt bé.
Carme Puche