1 de novembre de 2007, 17:17
Entrevista
Boris Ruiz
Un clàssic del Romea
Trobo que Sagarra s’hi va lluir, va construir una autèntica perla literària per al Capri i ara aquesta perla és a les meves mans i a les dels meus companys. Boris Ruiz parla així d’El senyor Perramon, una adaptació lliure de Josep Maria de Sagarra del clàssic L’avar de Molière. Un personatge universal, el garrepa sense límits, que ara pren forma amb un dels actors estrella del Romea. Parlem amb ell dies abans de l’estrena sobre aquesta comèdia i les intencions de Joan Anton Rechi a la direcció. Si us sedueix, el podeu veure al Teatre Romea fins al 6 de gener.
Falta poc per a l’estrena. Ja estàs nerviós?
Ho estic i molt. I ja ho estava fa un any, quan vaig saber que això començaria a caminar... És un personatge molt lligat a la meva carrera, se m’ha presentat en diverses obres perquè d’avars a la història del teatre n’hi ha molts. Va començar Plaute amb l’Aulularia, després els italians van crear Pantalone, Molière va xuclar d’allà, Rossinyol en va fer un aquí... i jo els he anat tocant tots. És clar, que me l’oferissin ara, sí, em produeix una certa pressió, compromís i nervis.
A tot això hi has d’afegir l’ombra de Joan Capri.
Noooo... No l’he anat a buscar mai! Si hagués hagut d’anar a buscar-lo, no hauria acceptat. Jo n’era un gran admirador i, uf..., hauria estat molt perillós. Encara que te’n surtis, sempre acabes dient: “Com el Capri no n’hi ha cap...”.
Llavors, què has anat a buscar?
L’avar catalanet, el botiguer que només mira la pela, que amaga els diners sota la rajola... De Perramons en tenim molts! Però és clar, és un text antic. Sagarra el va adaptar de Molière per a Capri, tot i orientar-lo a finals del segle xix. Ara, Joan Anton Rechi ha agafat el text i l’ha situat en un Casino, aquests centres culturals on hi ha el cafè de tota la vida, en un poblet de l’interior. A partir d’aquí, el text et guia.
A la presentació del muntatge a la gala S’aixeca el teló cantaves. En Perramon canta?
(riu) Allò era molt al principi, encara no havíem començat a assajar. De moment no canto, però ja veurem (riu)...
Li has agafat el gust, i això que va ser un dels teus traumes a L’òpera de quatre rals...
La gent a Barcelona fugia corrents cada cop que em posava a cantar... Després, la màgia del teatre i la seguretat en un mateix van fer que la gira europea anés molt bé. A Alemanya quan vaig entrar al cafè del teatre es van aixecar i em van aplaudir. Jo vaig mirar cap enrere, no hi havia ningú, així que vaig fer veure que estava acostumat a aquelles situacions i vaig marxar (riu).
Algun altre trauma confessable?
Doncs un de molt bèstia, la Metamorfosi de Kafka. Encara trobo gent que em diu que la va veure i que estava tan bé. No ho entenc. Jo ho vaig passar fatal. Tenia molta il·lusió, però el personatge se’m va contagiar, anava malalt per la vida... A vegades els personatges et guanyen. I Gregori Samsa em va guanyar.
Espero que no et passi amb el Perramon!
Serveix per fer la conya: em faig convidar al cafè (riu), ells s’ho passen bé i de passada em guanyo un cafetó, mira...
Carme Puche