23 de març de 2009, 17:09
Pep Pla
Testimonis de la guerra
Anna Güell, Mercè Anglès i Mar Ulldemolins encarnen tres dones davant una guerra: una escriptora canadenca que intenta escriure sobre el conflicte que assota el seu país d’origen, una familiar que plora la pèrdua de la seva filla i, al seu costat, la Samira, que es pregunta si val la pena actuar-hi. L’autora es respon a si mateixa en el moment en què escriu l’obra amb l’objectiu que es representi, comenta Pep Pla, encarregat de dur Jocs de paciència a l’escenari del Brossa Espai Escènic, on es podrà veure fins al 22 de gener. L’actor i director ens parla sobre la visió que ofereix d’aquest colpidor text.
MIRANT A TRAVÉS DEL PRISMA
Jocs de paciència no parla directament de la guerra o d’una guerra determinada, tot i que jo penso en l’Iraq... Parla de les seves conseqüències, i ho fa per mitjà del testimoni de les dones, de l’exili, dels infants... En aquest cas a través del testimoni de la Samira, que tot i ser morta és present. Ens ofereix una visió totalment diferent d’aquella a la qual estem acostumats, la d’aquí. Hi ha un moment de l’obra en què es parla sobre com mirem la televisió i del fet que hi veiem tots els desastres del món, però tenim la possibilitat de canviar de canal, i ho fem perquè necessitem continuar tranquil·lament amb la nostra vida. La que té un xoc és la mare que ha perdut la filla, que no vol saber res del món cap a on emigra. Al final hi ha un punt de trobada, positiu, entre els dos mons: ens podem trobar i entendre. Només cal parlar, conèixer, comprendre...
DOS MONS, DUES REALITATS
La trampa que em podia parar aquesta obra era caure en una posada en escena molt ètnica, però no, en cap moment no he volgut plantejar-ho així. L’escenari és bastant conceptual en el sentit que suggereix més que mostra. Hem prescindit d’un naturalisme angoixant i hem fet una cosa molt relacionada amb la performance. Hi hem incorporat projeccions, dansa, música en directe... L’obra se situa a l’interior d’una casa del Quebec, al Canadà, la casa de la Monique. A dins s’hi veurà la diferència entre el món fred, un món en què no hi ha guerres, el nostre; i el món càlid, l’altra part del planeta, on sí que hi ha conflictes, d’on fuig la mare. I a cada banda, un personatge. M’ha interessat molt recalcar l’enfrontament entre Orient i Occident. La Monique, malgrat ser libanesa, s’ha occidentalitzat i ha perdut una mica el punt de vista, no coneix del tot la veritat del seu país d’origen. L’arribada de la mare, que ha perdut la seva filla i s’ha exiliat, fa que es trobi amb la realitat i que entre elles sorgeixin temes de debat, de xoc entre cultures.
ESPERIT PACÍFIC
Amb anterioritat, com a director d’escena, havia fet La dona com a camp de batalla, de Matei Visniec; Les troianes, d’Eurípides i Sartre; Cap a la mort, d’Alfonso Sastre; Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek... Penso que el tema de la guerra és com el de la mort: no es pot deixar de banda perquè existeix. Jocs de paciència me la va proposar la companyia Q-ARS, formada per la Mercè Anglès i l’Anna Güell. En són les protagonistes juntament amb la Mar Ulldemolins. Suposo que s’imaginaven que la temàtica m’agradaria. Després d’aquest muntatge, el mes de febrer començo a assajar al Teatre Nacional La fam de Joan Oliver, sobre la Guerra Civil espanyola... Tot i que també m’interessen altres assumptes, sembla que és un tema que em persegueix...
Sílvia González